Carles Miralles

Carles Miralles És poeta i catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona. Ha publicat molts estudis sobre Salvador Espriu; entre  d'altres, va redactar el capítol dedicat a l'autor dins la Història de la literatura catalana (Ariel).  


Com descriuríeu el mediterranisme d'Espriu? 

El món dels seus estudis, el centre del món, també de la seva escriptura, va ser aquest, el Mediterrani: l'Egipte, la costa d'Àsia i les illes, Grècia, les dues altres penínsules i les altres illes, cap a la posta, i el nord d'Àfrica. Alguna vegada he provat d'imaginar-me'ls, ell i Bartomeu Roselló-Pòrcel, durant el creuer famós, dalt de l'Acròpolis d'Atenes, davant del temple de la dea, recitant l'última de les Horacianesde Costa. I en el Mediterrani, de Creta, on es veu que hi havia el laberint, fins a la seva afrancesada Mallorca (tot va ple de Fedres i Ariadnes), també el cansament del temps, el tancament de les illes, imatge de la decadència. Més ençà, la Sinera d'abans, el món com ha estat sempre a tocar de la mar de segles, tan nostre i tan proper al de Brueghel (una vela i la neu a la platja). En el centre, aquella estació de Venècia on van arribar els jueus expulsats d'Ibèria. I, al final, tots els personatges de la seva diguem-ne ficció es deixen reduir als mítics que des de les roques, de cara al mar i al cel, contempla i comenta el poeta, tot al llarg de cent proses. I encara Tebes, sempre, on es van matar els germans, l'un a l'altre, i on el tirà sempre vigent enterrà viva Antígona dins d'una cova. Sense oblidar el Gòlgota de les tres creus, no lluny del palau on el romà demanava al reu què és un home.  

Com a poeta, en què creieu que Espriu us ha influït?

Això de les influències és una cosa estranya, que no crec que el presumpte implicat controli. D'un meu poema en hexasíl·labs una vegada Maria Àngels Anglada va dir-me que espriuejava (talment així); potser hi ha una aspror, en alguns poemes meus, que es deixaria reconduir fins a un to (cansat, irònic, tallant) vagament espriuà (sempre menys distanciat, diria que més líric, tot i que la meva poesia també estigui més lluny del cant que de la veu). El que al capdavall compta d'un poeta, el món que els seus poemes creen com a irreductibles artefactes lingüístics, el que jo he creat, si me n'he sortit, està lluny d'Espriu, en l'específic. Però el poeta i el lector de poesia que jo m'he fet i sóc té el cap ple d'Espriu i aneu a saber quantes capes de la intel·ligència i del sentiment colonitzades pels seus versos i la seva tan admirable prosa.